Curiosos Impertinents

560b981552d8466193766d930ab5e75f(Publicado 28/10/2016 en el blog)

El llibre que tinc al meu costat es titula així precisament: Curiosos impertinents.

Descriu les aventures d’aquests viatgers anglesos que van visitar Espanya abans de 1855 i no dubtaven ni a manifestar la seva admiració per l’autèntic ni en realitzar la seva crítica mordaç quan l’autèntic ratllava en la barbàrie. En una època com la nostra en què el turisme ho és tot, queden cada vegada menys coses que puguin sorprendre a un turista. Difícilment es sorprendrà davant d’una d’aquestes grans botigues de roba que pot trobar també a Oxford Street, o en els Champs Elysees o en una avinguda d’Estocolm o al centre d’Hèlsinki, per no parlar dels restaurants de Fast Food.

Possiblement la seva estada a BCN la passarà menjant en un i sopant en un altre, el que significa que lamentablement no provarà el Pernil del País, ni es prendrà un café “tallat”. La Ciutat dels Cafès, La Ciutat de la Literatura, La Ciutat Turística, la Ciutat Olímpica, La Ciutat Modernista. Mai he confiat en aquests ampul·losos títols que sorgeixen, fan parlar unes quantes setmanes i aviat passen de moda substituïts per altres més ampul·losos o cridaners.

Però la ciutat també són els seus mercats, on s’embasta la vida quotidiana: per posar un exemple ¿què seria Venècia sense els seus bruts i lletjos llocs de peix?  Però els venecians ho volen així, el peix pudent prop del pont de Rialto i els edificis i les façanes escrostonades, amb marques de floridura i senyals de vellesa sense maquillatge. Per això Itàlia és Itàlia i buscant això van milions de turistes a visitar-la: l’encant de la ruïna que ha sabut mantenir-se en peu.

A Catalunya en general i a Barcelona en particular, com tothom sap, som molt proclius al disseny de vegades avantguardista, el Fòrum n’és un exemple. Al meu poble a Premià de Mar, s’acaba de construir ara, una mole de supermercat futurista al costat d’una fàbrica del 1900 (actualment un col·legi)  i tot això al Casc Antic quedant el paisatge desfigurat i  trencada la identitat i ells … satisfets s’en a Cadaqués a apreciar les elegants línies del que és autèntic.

Les últimes notícies diuen que els llibreters del mercat Dominical no entren en els plans dels arquitectes. De l’exili forçós a què se’ns va condemnar fa uns anys és possible que ens portin a una altra zona allunyada, reclosa, un modern Ghetto.

Abans de ser l’últim paradista i llibreter (jo, l’últim mohicà en incorporar-me o l’últim Astèrix de les Galias), quan era estudiant sabia que qualsevol Diumenge, molt aviat, a trenc d’alba podia passejar molt tranquil·lament entre les parades silencioses i comprar un llibret per poques pessetes o euros i emportar-me’l a qualsevol terrassa i prendre un deliciós tallat com només se sap fer a Barcelona (ni a Madrid, ni a Paris,  ni enlloc es prèn aquesta varietat de café) o bé al migdia podia acostar-me al tràfec deliciós d’aquells matins dominicals en què un no sap què fer amb la seva vida. A prop del Carrer Nou de la Rambla on vivia, a prop, tenia a l’abast als pintors de la Plaça del Pi i a l’altre costat el Mercat de Sant Antoni. Eren tots dos el meu lloc d’esbarjo i el meu recer de pau.

Podien ser qualsevol cosa, tant una com l’altra. És la màgia de les coses que són populars, que són tradicionals i autèntiques, coses que com un refrany neixen de la saviesa del poble i curiosament “la claven”; així que quan m’imagino que uns pocs arquitectes volen trencar la posició circular dels paradistes perquè les carpes o el que sigui enlletgeix el Mercat restaurat, apreto les mandíbules i tanco els punys. Em sento enganyat, jo que com a paradista tardà vaig néixer com a llibreter en un hangar de carrer, amb la promesa de tornar a la llar. No em vull ni imaginar com estaran les meves companyes i companys, que porten dècades com a paradistes.

La cosa funcionava: la gent donava la volta a tot el mercat com si fos el moviment més natural, i per descomptat ho era, natural, democràtic, equitatiu … encantador. No oblidem que això eren els Encants fa un segle, Santiago Rusiñol (l’amic d’Erik Satie) el descriu en Anant pel Món, amb totes les seves lleganyes a la cara i les coses tirades per terra.

Barcelona, nomenada ciutat de la Literatura per la UNESCO: fa uns 10 anys la gent al metro portava llibres pesats de novel·les i avui porten un mòbil. D’acord, no és l’apocalipsi, d’acord, encara que en les biblioteques els llibres no es mouen dels seus prestatges perquè els joves estudien mitjançant el “Wifi i el Whatsapp”, amb tones d’informació al seu abast que el què encoratgen és precisament la desinformació perquè no hi ha millor manera d’amagar un rinoceront a la Rambla que omplir la Rambla de rinoceronts.

I mentrestant, es tornen a arraconar els llibres: posar traves als llibres, diguin-me apocalíptic, és posar traves al pensament crític. Si els llibreters no podem habitar ja a la Rambla de Barcelona, com en les primeres dècades del S.XX, en què hi havia gairebé cent llibreries; si cal cedir els locals com el de la llibreria Canuda a un altre Mango; si tota la festa del llibre es concentra en el dia 23 d’abril, no ens queda sino preguntar:

Això és diversitat? Això és autenticitat? Això és cultura?  Crec que és tot el contrari. Els paradistes del mercat som lletjos però entre tots, amb la nostra lletjor, oferim una estampa molt bonica i única a la ciutat, com també diversitat i història.

Perquè, on va a buscar un diari de la Guerra Civil el nét? On van a canviar cromos? On buscarà la primera edició el bibliòfil i el còmic descatalogat? Els atendràn al Corte Inglés? A l’Fnac? A La Central?

Els paradistes ens hem plantat i no només lluitarem perquè es compleixi la promesa que se’ns va fer abans del forçós exili. Ens hem aixecat per defensar el territori autèntic de la barcelonina i el barceloní curiosos i dels curiosos impertinents que ens visiten i no volen conformar-se amb el mateix que els ofereixen totes les ciutats en aquesta uniformització pesada.

Barcelona i l’interès de molts dels seus ciutadans no poden ser danyats per mor d’una imatge asèptica i maquillada. Barcelona seguirà sent gran o voldrà ser gran com Paris, Venècia o Londres en la mesura que permeti la supervivència d’espais, amb èxit o no, on la gent passeja pels carrers els diumenges; els mercats Georges Brassens, Les Puces de París, Portobello a Londres, Porta Portesse a Roma, són una mica més que mercats: són termòmetres de la vida quotidiana de les ciutats que els acullen, llocs únics  que els que viuen en aquestes ciutats donen vida i que presten vida als que, de passada, tracten de mesurar la temperatura vital de la ciutat que visiten.

No és una qüestió de carpes i de pluja: en l’obra faraònica dels Encants encara entra aigua per un costat i vent per tots (apuntin això dissenyadors i arquitectes pels nostres impostos pagats). Els paradistes volem tornar a l’arena, a la forma circular, la més perfecta segons Aristòtil i segons tots els grans pensadors de l’antiguitat. I de tots ells trobaran els seus llibres aquí, al Mercat Dominical de Sant Antoni. I també còmics, postals, discos, fotos…

No volem viure en un Ghetto: volem seguir sent refugi per als que vénen setmanalment i ens donen vida, i pels qui hi treguin  el cap una sola vegada, per endur-se de Barcelona alguna cosa que només pot donar-los Barcelona.

Alex.

Curiosos Impertinentes

560b981552d8466193766d930ab5e75fEl libro que tengo junto a mí se titula así precisamente:  Curiosos Impertinentes.

Describe las andanzas de esos viajeros ingleses que visitaron España antes de 1855 y no dudaban ni en manifestar su admiración por lo auténtico ni en realizar su crítica mordaz cuando lo auténtico rayaba en la barbarie.

En una época como la nuestra en la que el turismo lo es todo quedan cada vez menos cosas que puedan sorprender a un turista. Difícilmente el turista se sorprenderá ante una de esas grandes tiendas de ropa que puede encontrar también en Oxford Street, o en los  Champs Elysees o en una avenida de Estocolmo o en el centro de Helsinki, por no hablar de los restaurantes de Fast Food.  Posiblemente su estancia en BCN la pasará comiendo en uno y cenando en otro, lo que significa que lamentablemente no probará el Jamón del País, ni se tomará un café “cortado”.

La Ciudad de los Cafés, La Ciudad de la Literatura, La Ciudad Turística, La Ciudad Olímpica, La Ciudad Modernista. Nunca he confiado en esos ampulosos títulos que surgen, dan que hablar unas cuantas semanas y pronto pasan de moda sustituidos por otros más ampulosos o llamativos. Pero la ciudad también son sus mercados, donde se hilvana la vida cotidiana: por poner un ejemplo ¿Qué sería Venecia sin sus feos y mugrientos puestos de pescado? Pero los venecianos lo quieren así, el pescado apestoso cerca del puente de Rialto, y los edificios y sus fachadas desconchadas, con marcas de moho y señales de vejez sin maquillaje. Por eso Italia es Italia y buscando eso van millones de turistas a visitarla: el encanto de la ruina que ha sabido mantenerse en pie.

En Catalunya en general y en Barcelona en particular, como todo el mundo sabe, somos muy proclives al diseño a veces vanguardista, el Fórum es un ejemplo. En mi pueblo, Premià de Mar, se acaba ahora una mole de supermercado futurista  al lado de una fábrica del 1900 (actualmente un colegio) y todo ello en el Casc Antic: dejan la mole que desfigura el paisaje y que rompe la identidad y ellos satisfechos se van a Cadaqués a apreciar las elegantes líneas de lo auténtico.

Las últimas noticias dicen que los libreros del mercado Dominical no entran en los planes de los arquitectos. Del exilio forzoso al que se nos condenó hace unos años es posible que nos lleven a otra zona apartada, recluida, un moderno Ghetto.

Antes de ser el último paradista y librero (yo, el último mohicano en incorporarme o el último Astérix de las Galias), cuando era estudiante sabía que cualquier Domingo, muy pronto, al rayar el alba podía pasear muy tranquilamente entre las paradas silenciosas y comprar un librito por pocas pesetas o euros y llevármelo a cualquier terraza y tomar un delicioso cortado como sólo se sabe hacer en Barcelona ( ni  en Madrid ni en Paris ni en parte alguna se toma esa variedad de café, quizás sólo en Mallorca y Menorca) o bien al mediodía me podía acercar a ese trajín delicioso en esas mañanas dominicales en las que uno no sabe qué hacer con su vida. Cerca del Carrer Nou de la Rambla donde vivía, cerca, tenía al alcance a  los pintores de la Plaça del Pi y al otro lado el Mercado de Sant Antoni. Eran ambos mi sitio de recreo y mi remanso de paz. Podían ser cualquier cosa, tanto una como otra.

Es la magia de las cosas que son populares, que son tradicionales, auténticas, cosas que como un refrán surgen de la sabiduría del pueblo y curiosamente “la clavan”; así que cuando me imagino que unos pocos arquitectos quieren romper la posición circular de los paradistas porque las carpas o lo que sea afeará el Mercado restaurado, aprieto las mandíbulas y cierro los puños. Me siento engañado, yo que como paradista tardío nací como librero en un hangar de plena calle, con la promesa de volver al hogar. No me quiero ni imaginar cómo estarán mis compañeras y compañeros, que llevan décadas como paradistas.

La cosa funcionaba: la gente daba la vuelta a todo el mercado como si fuese el movimiento más natural, y por supuesto lo era, natural, democrático, equitativo… encantador. (No olvidemos que esto eran los Encantes hace un siglo, Santiago Rusiñol (el amigo de Erik Satie) lo describe en Anant pel Món, con todas sus  legañas en la cara y las cosas tiradas por tierra.

Barcelona, nombrada ciudad de la Literatura por la Unesco: hace unos 10 años la gente en el metro llevaba pesados libros de novelas y hoy llevan un móvil. Vale, no es el apocalipsis, de acuerdo, aunque en las bibliotecas los libros no se mueven de sus estantes porque los jóvenes estudian a través del “Wifi i del Whatsapp”, con toneladas de información a su alcance que lo que alientan es precisamente la desinformación porque no hay mejor manera de esconder un rinoceronte en las Ramblas que llenar las Ramblas de rinocerontes. Y entretanto, se vuelven a arrinconar los libros: poner trabas a los libros, llámenme apocalíptico, es poner trabas al pensamiento crítico.

Si los libreros no podemos habitar ya en la Rambla de Barcelona, como en las primeras décadas del S.XX, en las que había casi cien  las librerías; si hay que ceder los locales como el de la librería Canuda al empuje de un Mango; si toda la fiesta del libro se concentra en el día 23 de Abril, no queda sino preguntar: ¿es esto diversidad? ¿es esto autenticidad? ¿es esto cultura? Creo que es todo lo contrario.

Los paradistas del mercado somos feos pero entre todos, con nuestra fealdad, ofrecemos una estampa muy bella y única a la ciudad y también diversidad e historia. Porque, ¿Dónde va a buscar un diario de la Guerra Civil el nieto? ¿Dónde van a cambiar cromos los chavales? ¿Dónde buscará la primera edición el bibliófilo, el cómic descatalogado?. ¿Les atenderán en el Corte Inglés? ¿En la Fnac? ¿En La Central?

Los paradistas nos hemos plantado y no sólo vamos a luchar para que se cumpla la promesa que se nos hizo antes del forzoso exilio. Nos hemos levantado para defender el territorio auténtico de la barcelonesa y el barcelonés curiosos y de los curiosos impertinentes que nos visitan y no quieren conformarse con lo mismo que les ofrecen todas las ciudades en esta uniformización cansina. Barcelona y el interés de muchos de sus ciudadanos no pueden ser dañados por mor de una imagen aséptica y maquillada. Barcelona seguirá siendo grande o querrá ser grande como Paris, Venecia o Londres en la medida que permita la supervivencia de espacios, con éxito o no, donde la gente callejea los domingos ; los mercados Georges Brassens, Les Puces de París, Portobello en Londres, Porta Portesse en Roma, son algo más que mercados: son termómetros de la vida cotidiana de las ciudades que los albergan, lugares únicos a los que quienes viven en esas ciudades dan vida y que prestan vida a quienes, de paso, tratan de medir la temperatura vital de la ciudad que visitan. No es una cuestión de carpas y de lluvia: en la obra faraónica de els Encants todavía entra agua por un costado y viento por todos (apunten eso diseñadores y arquitectos por nuestros impuestos pagados).

Los paradistas queremos volver al Ruedo, a la forma circular, la más perfecta según Aristóteles y según todos los grandes pensadores de la antigüedad. Y  de todos ellos encontrarán sus libros aquí, en el Mercado Dominical de Sant Antoni. Y también cómics, postales, discos, fotos… No queremos vivir en un Ghetto: queremos seguir siendo a la vez refugio para quienes vienen semanalmente y nos dan vida, y quienes se asoman una sola vez para llevarse de Barcelona algo que sólo puede darles Barcelona.

Alex

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s